En aquest sentit, volem fer esment particular a un sindicat estudiantil amb la redacció d’aquest document; una organització que porta precisament el nom de “Sindicat d’Estudiants” i que té un àmbit d’actuació d’abast estatal.
A gairebé qualsevol alumne li sonarà la denominació que acabem d’esmentar, car de tant en tant omple les portades dels principals mitjans de comunicació del país amb les seves famoses vagues de tres dies, tan llargues com inoperants, i que de tant en tant treuen a alguns companys i algunes companyes d’ensenyament mitjà al carrer.
La manera del Sindicato de Estudiantes de procedir a l’hora de convocar aquestes aturades és una clara mostra de la seva manera de treballar, que alhora constitueix un reflex de la seva manera d’entendre les coses. L’estudi d’aquests dos elements ens servirà per comentar què no volem fer des del Front Estudiantil Unitari i perquè no.En primer lloc començarem explicant que el Sindicat d’Estudiants, cometent un error similar al d’altres estructures sindicals a Catalunya i a l’Estat espanyol, limita enormement la xifra de persones que poden ingressar a les seves files, deixant ben clar a la seva pàgina web que estem davant d’una organització “revolucionària, marxista i anticapitalista”. En altres paraules: veiem la marca blanca d’un grup reduidíssim de persones que no tenen prou valor com per a presentar el seu projecte polític als centres d’estudis sense màscares. El Sindicat d’Estudiants no té vocació de masses: només pot entrar qui accepti els postulats de l’estructura, de manera semblant a un partit polític i allunyant-se a pas de gegant del que ha de ser un sindicat, és a dir una organització amb vocació d’aplegar a la vasta majoria de l’estudiantat en base a les seves reivindicacions petites i grosses, més profundes i menys profundes, més immediates i més generals-com a grup social.
I aquest grup reduit de persones, qui són? Doncs bé, estem parlant de la tendència ideològica anomenada precisament així, “La Tendència”, coneguda simplement per editar un diari amb francament pocs lectors: “El Militant”.
El Sindicat d’Estudiants apareix als anys vuitanta i en un primer moment adquireix gran popularitat -no precisament per la seva bona manera de fer les coses, sinó per l’apogeu de les lluites estudiantils en aquell període-, i des d’ençà no ha destacat mai per ser un grup a lloar. De fet, el més conegut del Sindicat d’Estudiants és un captaire tolit que va fer el salt a les pantalles de televisió per dedicar-se a trencar senyals de trànsit en el curs de diverses mobilitzacions estudiantils, el famós “Cojo Manteca”.
La metodologia d’aquestes persones a l’hora de convocar vagues de 72 hores -una activitat en la que són molt prolífics, però que resulta ser la única acció que emprenen en el moviment estudiantil- es basa fonamentalment en comunicar oficialment als directors dels centres l’esdeveniment, sense cap mena de treball a peu de centre d’estudis. No cal dir que les seves mobilitzacions es queden en això: passejar els cartellets per tornar a casa a esperar senyals de vida del govern de torn, sobretot si és del Partit Popular i ja veurem perquè. En definitiva: no tenen cap mena de voluntat d’acumular forces, d’organitzar estudiants a les seves files amb la lluita.
Hem comentat que en l’actualitat, el Sindicat d’Estudiants és, per la seva pròpia idiosincràsia, un grup reduït de persones. Així doncs, per què tenen a vegades tanta repercussió les seves crides a la vaga de tres dies, tot i el desproporcionat -pel context actual- dels seus plantejaments i la incorrecció de la seva pràctica a la feina? Doncs bé, es deu bàsicament a la complaença d’algunes figures de pes a molts centres d’estudis i a la difussió massiva, fins exagerada, dels mitjans de comunicació de les seves entrevistes, notícies i convocatòries, sobretot aquells dels grups empresarials PRISA i
MEDIAPRO (que, en quant a diaris, serien fonamentalment El País i Público).
Aquesta complicitat només té dues causes: primer, que el Sindicat d’Estudiants, amb la seva tendència a fer grans mobilitzacions sense cap mena de coherència i sense dotar-les d’una base organitzativa, desmobilitzen a l’estudiantat que és el que interessa als propietaris d’aquests mitjans de comunicació; segon, que els integrants del grupúscle fundador del Sindicat d’Estudiant tenen vincles descarats amb el PSOE (i ara més recentment amb EU), la qual cosa acaba nodrint en última instància al propi SE de persones relacionades amb aquestos partits polítics. El Sindicat d’Estudiants és, des dels seus orígens, una organització que practica la destrucció del moviment estudiantil organitzat; i és, des de fa dècades, el cavall de Troia del PSOE (i ara més recentment amb EU) al moviment estudiantil.
És important que ara endavant denunciem el caràcter d’aquest sindicat i fem entendre als nostres companys i companyes que aquestes pràctiques no ajuden a la creació d’una organització forta que veritablement representi a tot l’estudiantat i que és necessari que es recalci el FEU per a fer possible un veritable canvi al sistema educatiu.